JORDI TRAPERHO O ELS ARTISTES DE NOU ENCUNY
(reconeixement i admiració)
El canvi de visió del món que han implicat les teories i les pràctiques sobre el coneixement del nostre entorn han tingut com resultat l’aparició des de la segona meitat del segle XIX d’un nou tipus d’artista, tanmateix ja detectat en altres temps de la historia. Contràriament, el d’aquesta nova tipologia no es corresponen amb aquells que es limitaven a mostrar i exaltar les excel·lències de la realitat, dita objectiva. Els nous artistes es troben eminentment orientats vers la vessant més sensible i emocional de la persona i la seva manera d’incidir a la societat ve senyalada en alguns casos per uns plantejaments simbolistes – coneixement per analogies al·lusives suggerides, suggestives o suggerents –, també se’ns presenten com profetes – detectadors i mostradors de futuribles inèdits o de velles realitats de tot tipus recuperades -; una altra manera és la de neorealistes o neoobjectivistes – mostren el mateix de sempre però amb noves significacions –; també ens trobem uns artistes del pur imaginari – mostradors d’objectivitats (en certa manera fetitxes) només per ells albirades -.
De totes aquestes variants de l’expressió plàstica i/o poètica, a més d’altres també possibles, n’és un representant eximi Jordi Traperho, aventurer de la plàstica i dels continguts que indubtablement suposa la creació i/o la presència d’una forma al nostre entorn sensible.
De Traperho no se sap mai si primer és l’impacte plàstic o primer és l’imaginari que el mou i commou. Les formes sota les que es presenten les seves realitats plàstiques i/o els seus continguts textuals ¿els ha extret del seu conscient, del seu inconscient, d’un subconscient junguià (de Jung) col·lectiu, o d’una revelació transcendent personalitzada o, potser, també, socialitzada?. No ho sabrem mai, però el fet és que actua amb promptitud, decisió, fermesa, imperativitat gestual, verbal o sonora, i sempre amb convicció, per exterioritzar-se, per plasmar o proclamar el que mostra, que ho executa servint-se de tots els mitjans possibles, des dels clàssics de la pintura i de l’escultura fins els més moderns del suport paper, dels suports sintètics i darrerament dels mitjans electrònics.
Heus ací el meu reconeixement de la seva personalitat.
Arnau Puig Bcn, 07-05-2015
Crític d’art. Premi Nacional a la Trajectòria professional i artística 2012.
El Cant i el Crit de la Terra. Exposició.
En aquesta primera exposició individual de Traperho a Verdú, podrem gaudir d’aquest treball de gran riquesa visual, ple d’elements simbòlics, abstractes, geomètrics o figuratius.
Com el títol ens indica esta basat en la Natura. Són les dues cares de la moneda. Per una banda expressen, la visió idealitzada, poètica i esperançadora en “El Cant de la Terra” i per una altra, la reflexiva, dramàtica i reivindicadora sobre la nostra relació amb ella en “El Crit de la Terra”.
Artista inquiet i experimental, investiga en múltiples disciplines per descobrir llenguatges d’expressió: pintura, dibuix, escultura, vídeo, instal·lació, teatralització són sistemes vàlids per comunicar, per transmetre la seva filosofia vital.
En la inauguració Traperho ens realitzarà una “performance” en la que podrem descobrir una altra faceta de la seva creativitat.
Laura Zubiaur. Galerista Centre d’Art Cal Talaveró. Verdú. Lleida. Novembre 2013
El Cant i el Crit de la Terra. Exposició.
En proporcions complementàries variables per als diferents quadres, s’amalgamen minuciosament les dualitats: delicadesa i força, ordre i caos, intenció figurativa i simbolisme, que inexorablement aboquen l’observador a la reflexió lenta, transportant-lo cap a l’univers espiritual Traperho la temàtica de l’obra.
Josep Maria Gaya
Exposició El Cant i el Crit de la Terra. Cal Talaveró. Verdú. Novembre 2013.
Ferm treball plàstic que ens mostra com el que cal és la poètica constructiva. Són obres “planes” però que ofereixen la visió en profunditat de qui ho vulgui percebre.
Crec que la gent s’acabarà adonant de la força i creativitat del que fa.
Arnau Puig.
Crític d’art. Premi Nacional a la Trajectòria professional i artística 2012.
Galeria LLeonart. Barcelona. Exposició Obra recent. Setembre 2011.
L’Habitació de Van Gogh. Somni.
Coincidint amb el cent cinquanta aniversari del naixement de Vicent Van Gogh (1853-1890), vam tenir el privilegi de comptar en la nostra galeria durant el mes d’octubre amb la presència de l’artista polifacètic Jordi Traperho.
Traperho (1948) ens va brindar l’oportunitat d’acostar-nos al món personalíssim de Van Gogh, a través de la sèrie realitzada ex profeso titulada “L’habitació de Van Gogh. Somnis”.
Una mostra que es va inaugurà amb una performance dirigida i realitzada per ell amb la col·laboració de Parigi i Bartolomé Ferrando.
L’acte consistia al moment mateix de creació en el qual es veia immers Vicent, els colors, les formes, la inspiració, tot amb una perfecta coordinació es va traduir en un moment sublim, el públic de la galeria va quedar realment entusiasmat i traslladat a aquella habitació en Arlés.
L’exposició va tenir gran afluència de públic que va poder apreciar per primera vegada l’obra del català, les seves pictoescultures, escultopintures, pintures i dibuixos, que van cridar l’atenció per la seva originalitat, la seva tècnica i la seva autenticitat.
Cal destacar l’entusiasme d’un artista com Jordi que estima la seva professió i sent un autèntic respecte pel seu ofici, això el converteix en un artista genial, que lluita per seguir sent ell mateix i perquè la seva obra es conegui internacionalment.
La característica més destacada dels seus treballs, al meu entendre seria la textura, l’atreviment amb el color, aquests grocs magnífics, els morats que barrejats amb blaus i verds perfilen una sèrie onírica molt personal.
Jordi té l’enginy d’extreure tots els elements d’un únic quadre “L’habitació de Van Gogh” l’única obra de Vicent Van Gogh en la qual va tenir un àpex d’esperança, en la qual el seu rellotge es va parar per tenir tranquil·litat.
Sens dubte Traperho ens contagia de la seva creativitat ja que realitza una sèrie de 35 peces totes elles tretes com deia d’un únic quadre, les seves obres respiren perspectives impossibles, la cadira, el llit, tot flota en una atmosfera desordenada, però sense perdre l’harmonia.
Vaig tenir el privilegi d’assistir a l’exposició realitzada en Amsterdam entorn a Van Gogh pel susdit aniversari i vaig contemplar la col·lectiva “The Musée imaginaire of Van Gogh” realitzada amb obres que havien influït al mestre al llarg de la seva vida, Jacob van Ruisdael, Rembrant van Rijn, Jean –François Millet, Camile Corot, no estaria gens malament que en el proper aniversari, anés al contrari i se seleccionés a artistes que com Jordi han homenatjat a un dels artistes més emblemàtics dels últims temps.
Traperho que ha realitzat més de cent trenta exposicions, en fires, galeries i que és un dels pioners de l’art de l’acció a Barcelona entorn als anys setanta, té una trajectòria molt rica, travessant diverses etapes, com la cubista, o surrealista que donen fe, del magnífic artista que ha sabut malgrat la seva maduresa seguir treballant amb l’entusiasme d’un novell.
Això és el que li fa artista, la seva humilitat.
En l’exposició “L’habitació de Van Gogh” treballava amb uns elements donats triats de l’oli de Van Gogh, però els transforma en propis, aportant per mitjà de collages un símbol d’evolució, (és inevitable després de Van Gogh l’art va sofrir una revolució importantíssima, les tècniques i el concepte artístic van canviar).
Les composicions són equilibrades amb molts elements circulars, i amb un artificiós desordre.
Les escultopintures són genials, properes al món dadá, per la ingenuïtat, per recrear un món infantil, màgic.
L’exposició ha estat sens dubte un punt i apart, en el cor dels valencians, una obra personalíssima que mereix un forat en el panorama artístic nacional.
Amparela Benlliure
(Llicenciada en Historia de l’Art)
Galeria Akka. València 25 setembre 25 octubre 2003
JORDI TRAPERHO, EXPOSICIÓ AL MESÓN
Des dels seus inicis artístics, l’any 1967, l’artista santcugatenc Jordi Traperho ha desenvolupat diversos estils pictòrics que reflecteixen les revolucions morfològiques del segle XX. De manera gradual va a la recerca d’una expressió artística original, amb personalitat pròpia, que assolirà en la dècada dels vuitanta, moment en què la seva obra queda ben definida, i que manté fins l’actualitat. Desprès d’uns anys d’academicisme, deixa la figuració per endinsar-se en l’abstracció, a la que posteriorment adaptarà elements formals, vestigis d’imatges plenes de significacions i teories personals.
Tant la pintura, l’escultura com les accions i espectacles visuals d’aquests anys, estan marcats per la ingerència en la seva vida de l’espai físic que l’envolta. L’entorn feréstec del lloc on treballa a la Floresta, el bosc, la vegetació de pins i alzines de la serra de Collserola, el submergeixen en una dimensió còsmica que alimenta el seu univers imaginari. L’expressió d’aquestes vivències les traduirà en unes reiteracions temàtiques que formen la sèrie de paisatges pintats, tòtems escultòrics, defensa ecològica mitjançant l’acció al carrer i un cromatisme intens, arbitrari i subjectiu respecte la naturalesa. Les formes aparentment reals, geometritzades, són identificables amb els elements de la natura, siguin arbres, ocells, homes i dones que s’integren en aquest espai generador de vida, d’amor, de creences i també de mort.
En l’exposició que actualment presenta al bar-restaurant el Mesón de Sant Cugat, recull una selecció de 33 obres que abasten el temps comprés entre els anys 1985 i el 2002. Estan dins un període que comença el 1981 i que l’autor denomina Tras-sinteista, forma especulativa de la recerca de la síntesi formal.
Es poden observar els diferents canvis estilístics en l’obra exposada si iniciem el recorregut mirant una pintura efectuada el 1985, un paisatge que capta l’atmosfera vibrant de la serra mitjançant pinzellades llargues i enèrgiques que posteriorment eliminarà a favor de superfícies texturades. L’escena és la representació de la muntanya, del bosc amb la presència d’una figura femenina nua. El tema connecta amb les visions idíl·liques, les pastorals noucentistes plenes de sensualitat i evocacions mediterrànies buscant l’harmonia plàstica entre la natura i la vida.
A vegades en Jordi fa versions més intimistes de l’entorn privat, com la taula de l’estudi que registra plena dels materials pictòrics i una figura immersa en tot el conjunt. És la fusió entre l’espai immediat i l’universal de la pintura, entre la matèria i l’esperit, entre el real i el simbòlic. Les tendències antagòniques i necessàriament complementàries les anomena Cosmologies i Cosmoagonies que resumeixen les expressions positives i negatives de l’existència.
Les pintures que integren les Cosmologies fan referència a la vida, a l’alegria. Pertanyen a aquesta categoria les representacions de figures femenines, imatges conceptuals de l’erotisme amb signes formals positius i originals. En la sèrie El Bosc encantat, realitzada últimament, mostra la joia de la natura amb representacions d’arbres ordenats, alineats. L’espai pictòric està construït amb la idea d’ordre, sòlidament estructurat. La linealitat que emmarca les formes, individualitzant-les, és com un estoig que conté petits trossos geomètrics de color, aparentment referents a la versatilitat del món interior.
Les obres que formen part de les Cosmoagonies estan fonamentades en principis de mort, de la tragèdia, vinculades a la figura de Thànatos. Fan referència a aquesta teoria les escultures totèmiques, escultopintures i les darreres accions realitzades a Barcelona, que titula Rèquiem. Art per la pau.
Avui veurem una de les accions pensades per en Jordi Traperho en un espai ideal on l’immediat es fusiona amb l’infinit.
Imma Pueyo. Maig 2004
Exposició Cosmologies-Cosmoagonies. Sant Cugat del Vallès.
2 maig 29 juny 2004
TRAPERHO O LA SESIBILITZACIÓ CÒSMICA DELS OBJECTES PER MITJÀ DE L’ACCIÓ ARTÍSTICA
Jordi Traperho en una trajectòria plàstica de gairebé 30 anys de durada, subdividida en moltes etapes que reflecteixen els diferents punts de reflexió des dels que ha plantejat el seu existir com a home i artista, de tot el que succeeix al seu entorn ens n’ofereix el que ell experimenta, allò que l’afecta, que sent repercutir en la seva pròpia intimitat humana.
El seu art, que tant sovint pren per suport les deixalles de la civilització i del consumisme inevitable del subsistir, per la selecció dels materials emprats –convenientment tractats segons els criteris estètics més adequats per a cada ocasió- reflecteix tant l’indret local com el caos mundial on l’artista viu i treballa ensems que tot allò que hi passa i que afecta a ell i als altres, tots sers vius i amb sentiments, per conflictius i contraposats que siguin.
Traperho se sent un artista –pintor o poeta- inspirat pels fets i per les circumstàncies, els uns i els altres provocant-li un impuls que converteix en objectes plàstics les idees, sentiments i reflexions.
Pel moment en què se sent afectat d’aquesta manera i per les plasmacions que porta a cap, que exterioritza i realitza en accions o formes, la seva obra plàstica cap plenament en el que se n’ha dit pop-art; art que es concreta i realitza amb les coses immediates, amb els elements mateixos de la quotidianitat.
Tanmateix, aquest món de Traperho crea un món simbòlic, aparentment substitutiu del real però que en la realitat n’és la seva versió estètica profunda, aquella on hi hauria el seu autèntic sentit. La dualitat entre realitat estètica i símbol és la que dóna tota la força a l’obra de l’artista, que com ja hem dit la treu d’una ment que se sent inspirada, que raja directament de la posició real i no social de l’home en el cosmos, atès que l’estructura social és l’ocasió per posar a prova el contingut i dimensió real de cada cosa i de cada persona.
Traperho per arribar a aquests nivells depassa les incidències personals del freudisme o del surrealisme per convertir la seva necessitat interior en l’expressió i l’exteriorització d’un viure i d’un sentit col·lectiu de l’existència, autèntica agonia on tot assumeix el seu sentit radical. La seva obra és un art d’extrems, que ell unifica i intenta sintetitzar durant un conscient i llarg procés d’execució que es concreta en constant i immens collage d’idees i d’objectes.
Arnau Puig. Crític d’Art. 1997
Catàleg de l’exposició retrospectiva Jordi Traperho 1967-1997.
Una pràctica artística. Sala d’exposicions municipal de Sant Cugat del Vallés
L’univers de Jordi Traperho és colorista i calidoscopi i, juntament amb l’herència surrealista, s’hi aprecia l’empremta d’altres suggestions, que inviten la reconstrucció de la realitat d’una altra manera, més excitant.
Josep Corredor – Matheos.
(Historia de l’Art Català. Volum IX. La segona meitat del segle XX. Pàg. 134. Edicions 62. 1996)
Traperho. Creador de formes per als mites.
Quant el vent és massa fort o l’aigua escasseja l’home recorre al mite per a que li ho expliqui. Però el mite, on és?, on es troba?, on rau?. És aleshores que es manifesta l’artista, donant forma al mite, fent-lo present. El mite s’explica per la seva presència; és la seva forma la que justifica i li dóna tot el seu contingut. Per a que l’home trobi l’explicació del que no comprèn ni sap, calen els conformadors dels mites.
Un d’aquests creadors de mites és Jordi Trapeho. Els extreu de la verticalitat o de la horitzontalitat. Els troba en les seves construccions palafítiques -que van de l’aigua al cel passant per la terra- , o els descobreixen les figures dels guerrers -que tot lluitant contra els astres es destrossen a si mateixos-. No oblidem la bifrontalitat del combatent.
Una estranya dinàmica estàtica hi ha en les obres de Traperho. Tot té la solidesa de l’inamovible i, tanmateix tot és fluent i mogut. A la seva obra la fragilitat de la matèria contrasta amb la severitat de la imatge. Els arquetips de les regularitats naturals i humanes s’hi enfronten i el crit de la ràbia es confon amb l’estètica de l’art brut.
El guerrer és l’innocent mateix i passa en la mateixa obra, en el mateix muntatge heteròclit de fustes, ferros i ciment, de botxí a víctima. Tot això es tradueix en les esculto-pintures que van donant forma i presència als mites que ell fabrica, que ragen de la seva sensibilitat. Les formes en l’obra de Traperho neixen de la mateixa pràctica de la creació, no d’un projecte que negativament anul·laria el sentiment, la ràbia i la sensibilitat que infon a cada obra.
Què hi ha un saber en tot el que Traperho fa?. Sense cap dubte. Com a ésser humà és un home informat, sap del constructivisme, de l’expressionisme, coneix el collage, no se sent estrany de la combinatòria neo-plàstica dels holandesos. Però no pot retenir-se com Mondrian; no pot abstractisar-se com Van Doesburg. Del color pur en surt la passió, de la combinatòria el relat. Els mites són això: formes obertes a la percepció que accepten la projecció de qui les observa.
Arnau Puig. Critic d’art.
Catàleg exposició Cosmologies-Cosmoagonies.
Galeria Manifiesto Barcelona. 1996.
…Son, clar està, escultures molt informals, que reciclen materials trobats, però que posen en peu un personal món. Allò que en la pintura queda relativament pla, en la escultura adquireix consistència vital d’acord amb els sentiments que l’infon l’artista. Traperho viu el món que representa i això es nota.
Josep M. Cadena. El Periódico. Setembre 1996.
Exposició Galeria Lleonart. Barcelona.
…Aquesta “ visió no funcional “ que ell anomena; aquest veure més enllà de les coses que hom mira… fan d’aquest recull d’una dècada, a més de la consolidació d’una tècnica, la interpretació artística de la realitat, la intuïció, l’emoció dels sentits, un ritme trepidant; una barreja clara de la recerca constant i el crit d’angoixa davant d’un entorn no sempre càlid, no sempre receptiu…
Montserrat Fiter i Ruiz. 1993. Eucagest. Barcelona.
Catàleg Exposició Cosmològic –Mediterrani. 1983 – 93.
…La foscor, l’escalfor i l’espiritualitat són els tres conceptes claus desenvolupats pel poeta i captats amb una gran sensibilitat pel nostre artista. Per mitjà d’un procés rítmic que introdueix a l’espectador en un món íntim i replet de suggeriments, Jordi Traperho condueix el contingut del poemari amb un guiatge visual d’autèntica lucidesa reflexiva.
Conxita Oliver. El guiatge plàstic de Jordi Traperho. 1988.
Llibre Dibuixos i Poemes ” Prexasio de ombres “. Inèdit.
…La seva pintura té color, vida, reverbera; tots els seus elements, color, forma, objectes incorporats, ara sembla que ballen en una orgia, ara sembla que respirin. És una pintura meditada, sensual, però d’una sensualitat profunda, rica, gens superficial.
Gerto Sempere. Revista Vallès Global. 1987.
Jordi Traperho: Tras-Sinteista.
…Dintre de la recent producció d’aquest artista abunden els collages objectuals complementats amb pintures que en ocasions composen temes paral·lels als dels seus olis. Els diu pictoescultures.
Francesc Miralles. La Vanguardia, 7 Juliol 1987.
Exposició Galeria Lleonart. Barcelona.
…Sota la coherència entre teoria i pràctica a la que hem al·ludit i acompanyada d’una continua reflexió teòrica, s’han anant desenvolupant al llarg dels anys distintes sèries d’obres que responen, totes elles, a recerques i investigacions molt concretes.
Rosa Peris i Sorolla. Revista Gal – Art nº 37. Abril 1987.
Exposició: Jordi Traperho. Centre Cultural de la Caixa de Terrassa. Barcelona.
…Front revisió tendències torn manifestació postmodernista reimplantació neo ismes, retraïment motivat síndrome apropament cim canvi segle, producció Jordi Traperho assoleix particular definició.
Mantingut suport Surrealiste, concretament heretat moviment Dau al Set, recent evolució emotiva composició Traperho caracteritza tensa vibració cromàtica imatges àvides color enfervoritzada gamma, expressió trepidant ritme urgència caracteritza mon àvid dia…
Josep Valls Rovira. Crític d’art.
Exposició Sèries Pictòriques. 1987.
…Aquesta racionalitat cromàtica, evolutiva i empírica, una festa de color i d’alegria en suma, té com sòlid rerefons la superior maduresa en el dibuix i en la pintura. Només així es pot aconseguir un dels bàsics objectius de l’art; emocionar-nos.
Fèlix Riaza. Diari de Terrassa. 1987.
Exposició Centre Cultural de la Caixa de Terrassa.
..Amb la seva brillant obra ens transmet la transitorietat d’aquesta vida. Hi ha barreja de recerca d’alliberació i un crit d’angoixa sota de l’aparent joia de viure. La seva obra ens fa pensar que res és insignificant.
Conxa Benavent. Revista Crítica. Madrid. A.R.C.O. 1986.
…Jordi Traperho està qualificat avui com un artista transavantguardista que va partir d’un llenguatge amb influencies cubistes i que va continuar pels camins de la pintura en l’espai. En les seves obres encaixen formes i colors que guarden la seva pròpia autonomia però que juntes són imatges i idees.
El País / Arts. 28 abril 1984.
…Jordi Traperho reuneix en un anomenat ” interior holandès “o en un “tòtem“, la disbauxa de sensacions, sentiments, coneixements i reflexions que constantment raja de la quotidianeitat, plena d’idees i d’impressions que cerquen el sentit del viure. Ell ho encaixa tot en formes i colors en els que si bé cadascun és autònom, només és en tant que tots junts que determinen una imatge de la vida. Energia, moviment, expansió i explosió, idea a través de la qual fer-nos captar que res és mesquí.
Arnau Puig. Crític d’art.
Barcelona. Març 1984. Presentació catàleg Col·lectiu Yerba.
La mística del primordial
I és a partir de 1979 quan la vida i l’art li donen un tomb; un rebolcament decisiu: compleix els seus trenta anys i un any després li neix un fill. El món civilitzat i profà es transforma com per art de màgia en Cosmos, en un altre Món ara posseït i sacralitzat en les seves manifestacions naturals. La pintura de Trapero neix en aquest moment; es torna vital, explosiva primordial. Ressorgeix inusitadament tota una simbologia complexa, arcaica, tot un llenguatge quasi infantil que tradueix els substrats subconscients i mentals de tots els homes. La pintura i l’home estan ja imbuïts d’una espiritualitat ètica i humanística que reflecteix els impulsos màgics en manifestacions cosmològiques del real. S’ha fet un pas en el futur viatjant cap enrere, cap en dins. Trapero s’ha saturat de ser, de potencia. Les seves pintures per això, entre l’abstracció i una neofiguració primitiva (8), revelen un espai discontinu, sagrat, simbolitzat. La transcendència del quotidià es plasma en signes primordials, com ocorre en la pintura rupestre paleolítica: l’arbre, la muntanya, l’home, etc. L’acte de creació s’ha tornat ritual, festiu i recrea la dimensió sagrada o espiritual de la vida. Hi ha certament nostàlgia pel natural, una necessitat de perfecció dels orígens, una obsessió ontològica en aquesta nova pintura recrea models exemplars. Són organismes vius, cossos cosmològics, temàtiques naturals que trasllueixen una “sobre-naturalesa” mística. Una mirada simple, encantada recorre la infància, la maternitat fecundant, els astres, els animals dibuixats pintats. Hi hauria que situar aquí també les darreres escultures-pintures els Tòtems o pilars còsmics. Trapero és conscient que la cultura actual, civilitzada, ha perdut el seu rumb i proposa de forma positiva una pressa de consciència, una retornada al sentit lúdic de la Naturalesa que restitueixi la nostra dignitat d’homes.
(1) Període Primordialista 1979-1981
Beatriz Pottocher
Fragment de la crítica. La mística de lo primordial. Abril 1983.
Jordi Traperho, transavantguardista.
…Ja que els transavantguardistes ja no són istmes, ells són el que no són, ells són en la seva pròpia misèria la torre de vori de la seva llibertat d’entonar un cant sense guitarra, que és la seva salvació i la dels que encara creiem en l’emoció dels sentits, només esperonats per les ganes de viure, que encara ens il·lusionem per coses que sortosament no valen res, com quasi res. Però la dansa recomença una altre vegada i semblava impossible.
Salvador Duart. Galeria Taller de Picasso. Barcelona 1982. Presentació Llibre nº 2 Col·lecció Poemes i Dibuixos.
Extractes de la presentació-crítica
Geografies i personatges Imaginaris. Espai Totèmic
O el fet, com el nostre cas, que algú com a Trapero (i cito gairebé textualment) s’imposés com pur “retornar a les fonts”. Les fonts d’una comunicació més innocent i primària, s’entén.
…La font és un mite, repeteixo que solament existeix (o té raó d’existir) en una societat que només creu, perquè l’hi van fer creure, que l’única sortida està en una puresa (extrateórica, extraconceptual, extrahistórica i fins i tot, extraartística) que habita només en el geni boig o en la genial d’un Van Gogh, d’un Shopenhauer o d’un Malher.
…La font, com a arrel, l’ésser i l’essència d’una cerca inquieta i inquietant, són continuacions, més o menys sofisticades del mateix: l’actitud que aquest artista solitari –disconforme-incomprès assumeix davant l’accentuació creixent de l’abisme entre el missatge i la seva captació. Per això, i com una espècie de compensació inconscient, les avantguardes (Galvano della Volpe criticaria l’ús d’aquest terme), presenten aquest toc allunyat del tradicional (o almenys de la tradició anterior) esotèric i pretesament ritual.
L’artista ja no només es refugia en mites més o menys confortables, sinó que intenta ser original i diferent, alhora que contribueix a la negativa sacralització d’un art que s’adora en els museus.
Aquí està el pecat i en el pecat la redempció.
…Catorze anys ens separen del maig francès. L’art burgès va quedar desubicat entre la revolució i el pamflet i un mercat que va fer de tot això la seva marca de fàbrica. De moment, rés sembla innovar. Revival és la moda. No cal conèixer; cal reconèixer…
De totes maneres, malgrat tots els laments apocalíptics (el meu inclòs en primer lloc) hi ha gent que treballa. Gent que com a Trapero creu en el que fa i compleix amb el que fa.
Haig de reconèixer (i el que avisa no és traïdor) que el contacte primer amb la seva obra em va sorprendre. Els seus gravats (estic parlant d’ells) em van confondre.
Però en enfrontar-me a les seves pintures, una altra va ser l’aptitud. En el pas d’una planta a una altra (no havia vist la gran pintura de l’entrada) es complia una de les exigències que, considero, és fonamental de tot art: la creació d’un espai imaginari sense solució de continuïtat: dit en altres paraules: una coherència simbòlica, temàtica i fàctica.
I aquí sobrevé la justificació de la llarga introducció. Descobrir (cada vegada que un descobreix) a algú que pot franquejar (o evitar, per al cas dóna el mateix) el sagrat terreny (ho dic amb ironia) de l’art i de la seva il·lusòria comunicació, justifica no només la reflexió sinó també la visita.
No vaig a parlar, no vull parlar, de ruptura, ni de la mencionada originalitat, ni de significats transcendents. Em limito a explicar el que vaig sentir davant un treball
Que m’agradava (paraula simple i tan desvirtuada) per això: pel treball i per la seva resolució.
Tot un recorregut que em va atrapar pel suggeriment d’un ritme narratiu, d’un discurs marcadament racional i conseqüent. Un sistema de significats que no és posat al nostre servei fàcilment, sinó que ha de ser interpretat i reordenat dins d’un llenguatge que ha perdut univocitat. O, com en el meu cas, i és vàlid, obert al mer gaudi hedonista.
Cadascun dels treballs s’integra a la totalitat. Color, línia, plànols, superfícies estranyes al pla-fons, tot concorda. Rés està fora de lloc. No obstant això, vull destacar que aquest espai de Trapero al que feia esment anteriorment no exclou la limitació: la mateixa discontinuïtat; els grans plànols de colors molt desaturats ( gairebé fins a la fi de la seva caracterització), de tractament lleu, gairebé transparent, superposat per la matèria diferent i, alhora, confosa amb la forma: Cap significat; només l’exercici rigorós, el treball conscient.
Esment a part mereixen les estructures tridimensionals, portades per la distribució dels plànols de color i les línies a la, gairebé, bidimensionalitat. Aquí Trapero, resol òptimament el vell problema de les esculto-pintures dels anys 60, conjugant la feblesa del material amb certes reminiscències, per a mi almenys, lúdiques i experimentals. El cicle es tanca llavors: des del
primari de la línia del gravat, passant al pla color i acabant en una forma que s’independitza fins i tot del marc referencial. L’exposició de Trapero és una mostra que determina una crisi i una possibilitat; un tancament i una obertura. D’una banda, una sistematització, una recopilació de tendències, transformades i personalitzades; per l’altre, una rebel·lia que noto en la incomercialitat del Tòtem i que reverteix en una idealització de l’art no-objectual i ideològicament SUBVERSOR.
L’Art ha mort; visqui l’art.
Alberto Müller. Llicenciat en Lletres
Barcelona 5-6 Març 1982
Exposició Galeria Taller de Picasso.